45 Minuts

Dia 27 de juliol, un dia especialment calorós. Com cada dia, em disposo a preparar-me el sopar, obrir la finestra del balcó i posar les notícies. L’aire entre càlid per la finestra i just és l’hora del temps, em giro a escoltar i en Tomàs Molina anuncia un canvi de temps amb possibles pedregades a la Catalunya Central.

En aquest moment, se m’eriça la pell i una gota de suor freda em baixa per la pell, neguitós intento calmar-me i em dic que no serà res. Acabo de sopar, em rento les dents i me’n vaig al llit.

L’endemà, sona l’alarma sense imprevist; són les sis del matí, ha sigut una nit estranya, calor i xafogor, he dormit poques hores i porto cansament acumulat. Com cada matí passo a buscar al Sory a dos quarts de set a davant del forn. El cel està d’un color gris fosc, amb claror a l’altra banda i la part fosca cau lluny.

Anem de camí al Pubill i aquell dia no parlem gaire, estic neguitós…

Arribem i cadascú es posa a la feina, aquell dia toca repassar el pastor elèctric, els porcs han tornat a fer de les seves i ens posem a arreglar una banda que ha quedat destensada. A mesura que passa el matí, la taca fosca del cel es comença a apropar i l’aire es fa notar, de cop i volta notem una barreja entre aire càlid i aire fred, en aquell moment no sabíem que el malson estava a punt de començar.

Seguim treballant quan de cop se sent cloc.

Cloc.
Cloc.

Cada vegada més fort i més ràpid… cloc.

El Sory em mira, jo el miro a ell i les nostres cares clarament expressen una pregunta: què fem?

Aquí és on comença, està pedregant fortíssim.

Correm cap a la furgoneta, un cop som dins, sentim com si una colla de timbalers estiguessin repicant les seves baquetes amb molta força contra el timbal. «Sortim pitant» d’allà; per poder parlar i que se m’entengui, he d’alçar el to de veu, ja que es fa molt difícil parlar. Un cop arribem al cobert, resguardats de la pedregada sortim a fora i veig que la furgoneta està plena de bonys, per dins només puc pensar desgràcies.

Miro a l’horitzó i amb prou feines veig el fons, el terra es comença a omplir de pedres blanques, sembla que nevi però d’una forma gens delicada.

Soroll i més soroll.

Em desanimo i mentre el Sory va a canviar-se, sec a una cadira i miro l’espectacle de la mare natura, preciós i al mateix temps destructiu.

Passen vint minuts i segueix tot igual, sembla com si no volgués parar de pedregar. Deu minuts més tard, es comença a inundar una arqueta que tenim a l’exterior, em poso un cartró per fer d’escut i surto a fora, però al cap de deu segons torno a entrar, ara ho veig clar, no s’hi pot fer res.

Pedres de la mida d’avellanes i algunes fins i tot amb la mida d’una nou; aquestes estaven destrossant tot el que trobaven al pas del camí. La magnòlia que tenim davant del porxo sembla que estigui trista, a mesura que el temporal va avançant es va quedant sense fulles ….
Miro l’hora, fa quaranta-cinc minuts que ha començat aquest infern quan sembla que comença a haver-hi una treva.
El món passa a estar en calma, els ocells tímids comencen a cantar de nou i anuncien la tranquil·litat.
Del fons sembla que hi hagi una columna de fum, però no, és el vapor de l’aigua en evaporar-se per la calor de l’estiu.

El fons de la Vall ha perdut color.

El mar de vinyes ja no es veu.

Tímidament, agafo la furgoneta i poso la reductora, començo a enfilar camí amunt sabent el que m’espera.

Quan arribo a les vinyes, el paisatge sembla de ple octubre. La cara em canvia, em poso blanc i la impotència m’envaeix. No m’ho puc creure, vaja, no m’ho vull creure, tota la feina de l’any perduda en quaranta-cinc minuts. Els ceps estan sense fulles, el raïm sembla una espècie de suc, està tot triturat com si una picadora hagués passat pel damunt dels ceps.

Així és com el 28 de juliol, a la bonica Vall de Grevalosa, un temporal ens va fer perdre tota la collita de l’any, un any que ja arrossegava fam, ja que poca pluja va caure…

Maricel Forn Codina