ENTREBOSC, LITERALMENT
El diccionari diu que un bosc és un lloc poblat d’arbres silvestres. A Castellfollit del Boix, a més de 600 metres d’alçada, m’hi endinso un diumenge fred i ventós de febrer. El sol matisat de l’hivern escalfa, tímidament.
No m’espero trobar vinyes, tot i saber que el Pla de Bages ha estat i tornarà a ser una regió vitivinícola potent. Els orígens són llunyans, al segle X, quan els monjos de Sant Benet de Bages introdueixen el cultiu entre murs. Després de l’esplendor en hectàrees i del mosaic extens de vinyes que va ser la regió abans de la plaga de la fil·loxera, ara el camí el marquen projectes singulars, autèntics i identitaris, promoguts amb orgull i des de la llibertat de saber d’on es ve i cap a on es va.
Tampoc m’espero trobar un entorn boscós, isolat, a cavall entre les comarques del Bages i l’Anoia, a l’epicentre geogràfic de Catalunya. Però hi és. I entre pi blanc, alzines i roures neix la dèria de fer vi d’un jove viticultor, l’Enric Forn, bevent de la història del territori i de l’herència familiar. I el bosc l’embolcalla, literalment. A ell, a la seva passió i a les vinyes. El nom fa la cosa.
Cups enrajolats de capacitat enorme testimonien que a la finca Mas Pubill de Castellfollit del Boix, entre muntanyes, s’hi feia vi. Demostren l’entitat i el volum que deuria tenir el projecte. La propietat i els orígens del mas es remunten al segle XVII, però a finals del segle XIX és quan es viu l’època més esplendorosa.
Aviat es llevarà la runa que ha cobert els cups mig a la intempèrie fruït de les inclemències meteorològiques pròpies del clima continental que a vegades castiga i a vegades acompanya la vinya. Allà a on tot és més extrem, la vinya s’esforça enormement i reneix com l’au fènix. Tornar a fer visible un patrimoni cultural i agrari que el temps i les persones han oblidat és gairebé una obligació. Com mantenir a recer, a dins del Mas Pubill, les barriques amb les mares, des de temps immemorials, o reutilitzar el molí hidràulic El Molí del Pubill que està dins de la propietat. Només amb la voluntat que demostren de fer-se’n càrrec, ja caldria premiar-los.
L’obra avança a ritme pausat i sostingut – seguint el temps pacient que demana la vinya – a l’interior del mas. La voluntat de l’Enric és rebre visites que entenguin in situ el valor d’un paisatge poc reconegut, farcit de petites extensions de vinya entre feixes, muntanyes i bosc. Una mirada llegida sobre la finca deixa entreveure que va ser dedicada des dels inicis al conreu de la tríada mediterrània: el cereal, l’olivera i la vinya. I posar-los en valor és per a Entrebosc un deure moral.
Sobre sòls d’argila i grava, s’alcen ceps joves de picapoll blanc, cabernet franc i mandó, en propietat, que vertebraran en el futur el projecte vitivinícola d’Entrebosc. S’hi suma la vinya vella de sumoll, en coster, que l’Enric custodia i acompanya. Amb la mà d’un jove viticultor, el bosc comença a recuperar el seu paisatge original tenyit d’extensions petites de vinya, la recuperació de feixes i la posada en valor de construccions de pedra seca de plata quadrada, que sorprenen. El Bages pot presumir com cap altre territori de vi de tenir-ne milers, més de 4.000. Els espais construïts amb esforç i intel·ligència que aixoplugaven els avantpassats o eren d’utilitat tècnica per guardar eines, ara poden presumir d’un valor renovat i incalculable. No és que regalin la vista, que també, sinó que dibuixen un paisatge de vinya arquitectònicament singular, ric i divers.
Fa 12 anys que l’Enric, amb la determinació del pare, en Joan, va començar a fixar la mirada en la finca de Castellfollit del Boix, d’on són, per recuperar el batec del vi de i elaborar aliments que testimoniïn el potencial del paisatge d’un racó de Catalunya amagat que el fa més interessant encara.
A Entrebosc són conscients que els vins que crea el viticultor primer i l’enòleg Carles Playà després tindran una llarga evolució a mesura que els ceps, ara joves, facin el seu curs i donin el fruit esperat. L’asprositat, la sequedat, la potència i el vigor de les vinyes que creixen en l’adversitat i que el bosc bressola a molts metres d’alçada dona verticalitat al vi i llarga evolució.
Amb aquesta determinació comença un projecte de vi i vida amb aromes subtils de timó i romaní, les que desprèn el bosc quan s’hi camina. Un projecte que no va de grans quantitats sinó de petites produccions amb consciència ecològica i de qualitat. I d’amagatalls preuats com les coordenades de l’última tina localitzada al bosc ( 41.687737, 1.667075 ), que de nou significa la immensitat d’un projecte vitivinícola del que ara només se’n veu la punta de l’iceberg.
Ruth Troyano